Història de la volta a les ermites

Era una vesprada d’estiu. Diversos fallers es reuneixen en la porta del casal de la falla Don Bosco.
Estaven asseguts, refrescant-se. Un d’ells, aficionat a caminar, va començar a preguntar
quantes ermites quedarien a Borriana i el bonic que seria visitar-les totes en un mateix
recorregut. Poc tardarien un parell d’amics i fallers a realitzar un primer assaig del
que seria la «volta a peu als ermites de Borriana».

Ells eren Manolo Gascón i José Juan Nebot. Després d’aquesta primera prova,
un grup mes gran de fallers van recórrer una altra vegada el camí ja fet. Tot va ser una «humorada»
d’anar per casa però es va pensar a oferir el camí a la resta de Borriana. Tal dit tal fet. La gent
es va engegar.

Aquella idea que va eixir en una vesprada d’estiu deixava de ser una utopia i es convertia
en realitat. Es van fer les gestions oportunes i, comptant amb el suport de l’Ajuntament, es va llançar
la proposta no solament a la gent de Borriana, sinó a la gent dels voltants i tot aquell a qui li interessara.

La «volta a peu als ermites de Borriana» ja tenia data: 30 de gener de 2000. Era una data
*encertada ja que es podia celebrar la festivitat del sant que dóna nom a la falla, Sant Joan Bosco -el
dia 31 de gener- i també celebrar el 3 de febrer, dia de *Sant Blai, patró de Borriana.

Al voltant de 500 persones es van congregar davant del casal de la falla Don Bosco aquell dia 30 de gener
a les vuit del matí. La infraestructura havia sigut preparada amb minuciositat: una acreditació
que era encunyada en cada ermita, una unitat mòbil, assistència sanitària, avituallament en punts
estratègics, certificat d’assistència… i una bona paella per a finalitzar la marxa de 22 quilòmetres.

Aquell any 2000 van ser mig miler de persones les que van caminar agermanades per tot el terme
de Borriana, però açò no anava a acabar així.

El 28 de gener de l’any següent es repetia la història. Ara eren prop de 800 persones les que
participaven en la ja «volta a peu als ermites de Borriana» L’any 2002, aquest nombre arribava
quasi al miler de persones i l’itinerari creixia fins a 25 quilòmetres.

La conversa a la fresca d’aquella vesprada d’estiu s’havia materialitzat en un esdeveniment
que deixava de ser una curiositat per a convertir-se en una tradició. I la història sembla que continua …